Fritz Perls                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           Claudio Naranjo

La teràpia Gestalt va ser creada per el metge neuropsiquiatre i psicoanalista alemany d’origen jueu anomenat Fritz S. Perls, a mitjans del segle passat (1951).

Les seves influencies son la psicoanàlisis, el zen, el teatre, i l’Anàlisi Reichiana (bioenergètica), va crear una manera de fer teràpia que subratlla la importància de viure  l’aquí i ara,  i destacant el corporal i l’emocional per sobre del mental .Considera fonamental  assumir la responsabilitat de la pròpia vida, com a camí a la realització personal i a la felicitat.

El successor viu i deixeble directe més important, es el Metge i psiquiatre Claudio Naranjo. Que ha completat el que feia Fritz Perls, sistematitzant-lo, organitzat, ampliat, fen grans aportacions, psicològiques i des de les diferents tradicions de saviesa: el budisme, el eneagrama amb les descripcions caracterials…. Ell ens diu que el mes important del treball consisteix en la presa de consciència de l’experiència, i en el permetre una creixent espontaneïtat i autenticitat.

La teràpia Gestalt esta enquadrada en el moviment de la psicologia humanista ( Califòrnia 1960) i comparteix amb aquest moviment la visió de que l’esser humà tendeix a la seva autorealització (desenvolupament del potencial humà). I contempla també la dimensió espiritual i transpersonal.

Transcendint amb això els estrets plantejaments psicologitzant de la psicoteràpia freudiana.

Es un tipus de teràpia que en la seva filosofia i en la seva pràctica contempla a l’esser humà en la seva totalitat en els seus diferents aspectes: corporal, emocional i mental.

Parteix de uns pilars fonamentals.

AQUÍ I ARA: la vida succeeix només en aquest mateix instant. Tota la resta són records o anticipacions. La vida sempre és aquí i ara, i no hi ha res més. És cert que portem a coll una motxilla carregada de vivències i esdeveniments que s’han anat posant i arrelant en el nostre interior, i que ens impedeixen desenvolupar-nos plenament. En Gestalt treballem amb el que et passa ara i aquí en relació a aquesta motxilla. Encara que de vegades haguem de anar als records, a airejar i verbalitzar, i sobretot a deixar-los sentir amb el que suposi, per deixar anar, per permetre que s’estovin i surtin d’on estiguin arrelats i així, per fi, deixin espai per a una altra cosa .

DONAR-SE COMPTE: o sigui, aprendre sobre mi i el meu caràcter, la forma en què em moc en el món, els meus llums i les meves ombres, els meus potencials i les meves mancances. Donar-me compte. Conèixer i apropar-me a sentir el que m’agrada i el que no m’agrada de mi. Donar espai, sobretot donar espai a tot això, entenent que tot això és el que sóc avui, a causa de tot el que ha passat en la meva vida. Conèixer i sentir (fonamentalíssim) al meu cos i les sensacions que es donen en ell. Tota emoció produeix una forma en el cos, i aquesta és una porta d’entrada a la transformació. Tenir consciència de si, és una de les grans eines que podem cultivar per ser lliures i estar més en pau.  Es tracta d’un camí, d’un aprenentatge, que requereix del seu temps i dels seus cicles. Tot depèn del grau de compromís o canvi que un desitgi respecte a si mateix i a la seva vida.

RESPONSABILITZAR-SE: entenent que tinc a les meves mans i en el meu potencial, tota la capacitat necessària per a conduir-me                                                                                         cap a on necessiti. No posant fora de mi la responsabilitat del que em passa, partint de la base que no puc fer que els altres canviïn, però si puc fer alguna cosa per canviar jo. Anant “directament al gra”: sota aquest pilar, al victimisme li queden els dies comptats. Per a mi, resulta totalment alliberador. Pugui o no pugui fer alguna cosa ara en aquest moment, el focus i les possibilitats, estan en mi. I si el que passa és que no em crec que jo pugui fer alguna cosa, es tracta de treballar i revisar que i com es dona aquet impediment en mi.

CLIENT- TERAPEUTA

Molt hi ha de nou en la teràpia Gestalt i el seu abordatge. A saber:

1 .- El concepte de “pacient”, que deixa de ser considerat com un “malalt incurable”.

2 .- El terapeuta com la persona que ensenya a aprendre i acompanya en el procés d’autodescobriment, considerant-se a si mateix com a instrument.

3 .- El procés terapèutic com a experiència de contacte essencialment fenomenològic-existencial.

El primer punt, el pacient no ve a teràpia a ser interpretat o modificar la seva conducta mitjançant una sèrie d’ítems a realitzar sinó que ve a “confrontar el seu neurosi”, a adonar-se del que fa i com ho fa, per això ha de ser essencialment actiu i responsable. Va a aprenent a descobrir i assolir els seus objectius i satisfer les seves necessitats a través dels seus propis esforços. La persona és tractada com una totalitat.

Pel que fa al segon punt, un terapeuta gestàltic no interpreta ni condiciona, sinó que acompanya. És actiu, atén a la conducta i no als mentalismes, afavoreix el adonar-se i no a les especulacions, fa present  l’aquí i ara en lloc del enllà i llavors. Les  seves devolucions comporten un mínim d’equilibri entre el suport i la frustració. Dóna suport  i frustra les conductes neuròtiques. Evita dir-li al pacient el que ha descobert sobre ell, li ensenya a observar i experimentar les seves conductes prestant consciència a aquestes, en lloc de dir-li el que veu. Com deia Pieget: Cada vegada que li donem al nen una resposta li traiem la possibilitat de trobar les seves i de descobrir els seus propis recursos.

I pel que fa a la tercera, el terapeuta tracta d’establir una relació horitzontal amb el pacient, tots dos treballen junts, encara que el focus està en el pacient perquè aquesta és la seva tasca.

Pel que fa al procés terapèutic, aquest mai és un procés acabat com tampoc ho és l’ésser humà, sinó que la persona juntament amb el terapeuta aprèn a desenvolupar el adonar-se que necessita per solucionar els seus problemes d’intercanvi amb l’ambient, que li permeten viure una vida d’acord a les seves capacitats i necessitats. El criteri d’èxit terapèutic no és l’acceptació social, ni la quantitat de relacions interpersonals, sinó l’augment de la seva capacitat d’adonar-se i d’un funcionament més eficient. El focus del procés terapèutic gira entorn al que el pacient fa, com ho fa i perquè ho fa, només així podrà produir canvis en la seva vida. Que senti pensi i actuï d’una manera integrada i el més harmònicament possible. Finalment, l’objectiu de la teràpia és que la persona aconsegueixi la major integració possible per al seu desenvolupament.

Amb les paraules de F. Perls: “L’objectiu de la teràpia ha de ser llavors donar-li al client els mitjans pels quals pugui resoldre els seus problemes actuals i qualsevol que pogués sorgir demà o en el futur. Aquesta eina és el autosuport. Si aconsegueix adonar-se plenament en tot instant de si mateix i, de les seves accions en tots els nivells de la fantasia, verbal i físic, podrà veure com produeix les seves pròpies dificultats “